Cap d'any a Londres

Una nit plena de sorpreses

Com ja sabeu, cap d’any és una d’aquelles festes en les que no es pot sortir, pel volum de gent que hi ha i el preu dels locals etc. Però si no se surt, què es pot fer? Quedar-se a casa? No. Viatjar. I Així és com per celebrar l’any nou ens encaminem cap a Londres. Visca!!! Com que tornem a les 9 i mitja del matí i gastar no és bo, hem decidit que no paguem cap lloc per dormir, sinó que aguantarem!!! Si els homeless poden, nosaltres també!!!

Hem d’agafar l’autobús a les 9:30 del matí, per què ja que anem a Londres aprofitem i passegem una mica per allà. A les 9 i quart estem allà a la parada, i a les 9 i 20 arriben l’Antonio i la Maria. Sí, a Londres hi anem en grup. Falten l’Iván, una neboda seva, l’amiga de la neboda i els amics desconeguts. A les 9:35, el buseru, fart d’esperar està a punt de marxar quan arriben l’Iván i dues noies, la seva neboda i l’amiga. Els amics vénen amb maleta i al final perden el bus. Se suposa que agafaran el següent, tot i que al final agafen un tren.

12 AM. Per fi, Londres!!! Estic fins els ous de anar en autobús fins a Londres, sigh. Tots volem anar a llocs diferents, així que decidim separar-nos (per variar) i trobar-nos més tard per les campanades. Ells se’n van cap a l´hostal i cap a un bar a dinar (és que si hi vas a les 12h pots pillar esmorzar i et surt més barat). Com que nosaltres ni tenim gana ni pensem dormir , ens dirigim cap a Camden.

Un cop allà el primer que fem és anar a la botiga de còmics....sigh....i després donem una volta per allà. De fet, no hi ha tantes parades com sempre, es veu que per cap d’any la gent a Londres fa festa (qui ho havia de dir). Dinem en una paradeta al carrer, i per desgràcia només estan obertes les dolentes, perquè el xino on mengem és molt dolent!

Primera sorpresa

Ens n’anem a Portobello, que el Ricard no ho ha vist des de que va veure Notting Hill. La veritat és que està força més mort que de costum, però per sort les cases continuen essent boniques. Llàstima que no hi hagi mercadillo, per que és força impressionant. Allà, sortint d’una botiga amb cara de fastiguejat, ens trobem l’Iván seguit de la neboda i la otra, que segons ell s’havien volgut parar en totes les punyeteres botigues de Portobello (homes....sagerao....). Al cap de poca estona, desil•lusionats perquè no hi ha mercadillo, marxen. Nosaltres decidim seguir baixant i es trobem la primera sorpresa de la nit (per que a les 4 de la tarda ja és fosc): Una botiga que es diu Garcia’s i que venen productes espanyols!!! Més contents que unes pasqües (catalanes) ens comprem galetes maries, un xoriço (que em vaig oblidar) i....pasta de sopa d’estrelletes!!!!!


Segona sorpresa

Tornem cap amunt, mirant els aparadors de les botigues i ens asseiem en un bar, una mica cansats. Sortim al cap d’una estona per marxar d’allà i en el camí de tornada ens trobem la segona sorpresa: La Roser!! La companya de carrera del Ricard, que està passant uns dies amb un amic seu!! Jo no la coneixia, però és molt simpàtica i li agrada el Kitsch com a mi!!! Porta un gorro amb taques de lleopard!! Guau!

La foto és dolenta, pero de nit i plovent...no espereu res millor.

Tercera sorpresa

Amb ella passegem pel Piccadilly i ens arribem al Soho a prendre alguna cosa perquè es puguin posar al dia de les novetats i truquin a la Berenger per fer de bons alumnes pilotes (naahhh...). Estem allà xerrant i atenció tercera sopresa de la nit...... el Ricard diu: la bossa! No hi és! I surt corrents però ja no hi ha res a fer... ens han robat la MEVA motxilla que em vaig comprar a l´H&M i que tant m’agradava!!! I el xoriço!!! Oh Déu meu, i les galetes maries també!!!!! A punt de tallar-nos les venes, per sort els diners i la documentació (i la camera) la dúiem a sobre. Però ens han robat les galetes maries!!!
Intentem animar-nos. Convencem a la Roser que vingui amb nosaltres a fer el friky davant del Big Ben per acomiadar l’any com cal, i previ comprar-me una cervesa, ens en anem cap a Enbankment a buscar un bon lloc des d’on veure l’espectacle. Mengen en el Wasabi, restaurant take-away japonès realment bo. Si devia fer bona pinta que com a mínim 4 persones ens van preguntar on ho havíem comprat...

La gent que hi ha comença a ser horrorosa, i quan arribem al London Eye ens espantem de la penya. Intentem anar fins els Big Ben, però és impossible (resulta que aquella zona la tallaven cap allà les 8 de la tarda, i que l’Iván i les altres ho veuen des d’allà). A mi, al cap i a la fi, me la pela, que el rellotge aquell és molt lleig com per morir de deshidratació. Ens agafem un bon lloc davant del London Eye i a esperar.

Quarta sorpresa

Després d’una bona estona ve per fi els últims segons de l’any, però res de campanades, i en comptes de raïm tenim cervesa. Un compte enrera des d’un edifici on es reflecteixen imatges i números i uns superfocs artificials: duren 15 minuts i són increïbles, casi tan bons com els de Rubí (als que seguiu el bloc ja sabeu l’acudit; els que no, us remeto al Bonfire Day). Quasi millor que mireu el vídeo, tot i que no són ni la meitat de macos, perquè la gravació és dolenta.


Al acabar, aconseguim sortir de la marabunta i agafar el metro a Oxford Circus (o sigui, que creuem tot el riu de gent de Trafalgar i Piccadilly. Al•lucinant!). Fins ara els intents de reunir-nos amb els altres han sigut frustrats, ja que les línies de telèfon no funcionen. Ens acomiadem de la Roser i anem a Pimlico, només per prendre aire fresc i per deixar passar temps suficient per a poder trucar. El metro és gratis fins les 4 i mitja, així que s’ha d’aprofitar! Allà ens diuen de quedar a OldGate, que hi ha molts pubs i s’ha de fer temps. Ens fiquem en un pub gratuït on estem perfectament, fins a la vora les 4 de la matinada. Tornem a trucar, a veure aquells on són, per si els ha passat alguna cosa: la Maria i l’Antonio estan dormint (ells sí han pillat hostal), l’Iván no dóna senyals, té el mòbil mort (sigh). Ens n’anem a Victoria Station, on mengem alguna cosa en un Burger King obert i ens n’anem a la parada d’autobusos de Victòria, a dormir allà amb al voltant d’un centenar de persones més que fan el mateix que nosaltres.

Cinquena sorpresa

Allà, a les 8 i mitja del matí, tenim la cinquena sorpresa de la nit (matí): Els tiquets de bus anaven a la motxilla, i ens informem que hem de parlar-ho amb l’oficina de la National Coach. Ens esperem fins les 9 per a que obrin (i el que ens costa trobar-la, està mig amagada!!). A les 9, un home mooolt bord ens explica que els tiquets comprats per internet només van per nombre de referència, tot i que et demanen el nom per a fer la reserva!!! O sigui, que ell no hi pot fer res, que busquem un lloc amb internet i que miri el correu que van enviar!!! Que busqui internet a les 9 del matí del dia 1 de gener???!!! Està boig o què?? Busquem un cafè que hi ha a la vora però està tancat. Truquem a la Roser per si l’amic té internet. Truquem a casa meva, però tarden molt. Ja són les 9 i 25.

Sisena (i última) sorpresa de la nit-matí

Desesperats per la idea d’esperar al pròxim bus, anem a explicar-li al conductor el nostre cas, i que li sobraran dos bitllets. I què ens trobem?? El buseru és el mateix que el que ens va portar!! Creiem que se’n recorda, perquè només fa un petit senyal i ens diu OK. Salvats!!!! Gràcies senyor buseru!!! L’estimem!!!

Per fi, arribem a casa, i ja només ens queda morir (dormir).