Regreso a Avalon

ÉL

Aunque en castellano sea un cazurro “Avalón”, como “salchichón” o “morcillón”, para nosotros siempre será “Ávalon”. Viaje realizado tras la sugerencia de Clara, una freaky que déjala tú ir (ganó a Miguel adivinando sintonías de tele y pelis), es uno de los lugares que más hemos disfrutado.

Tuvimos que volver al Wetherspoon donde Dios perdió el gorro, bueno, Hatsue, a desayunar, antes de coger desde Bristol el autobús hacia Glastonbury, cuna de Avalon. Aquella tarde, cuando lo revisitáramos por segunda vez, preguntaríamos por la gorra ¡y la tenían! ¿Qué alegría, no? Pues no. Hatsu perdió (o le sustrajeron con malas artes) la cámara fotográfica. Bye, bye, her love…

El pueblecito de Glastonbury tenía más personalidad con las pocas callecitas que tenía que todo el callejero gris de la anodina Southampton. Nos encantó, con su Tor y su vista impresionante, con las familias que hacían volar cometas en el aire frío que cortaba, con la abadía con la tumba del rey Arturo, con su tetería tradicional y su Lazy Gecko Café y toda la retahíla de tiendas místicas que pretendían solucionarnos la vida a cambio de dinero. Pese al sarcasmo, una visita agradabilísima e interesante. Gracias, Clara.

ELLA

Malgrat les hores de tren i autobús, el viatge va valer la pena. The Tor és una torre, però no una qualsevol. Construïda al s.XV, però amb precedents des d’època romana i situada a prop de Glastonbury en un petit turó, la llegenda diu que els dies propicis des d’allà es divisa la mítica Avalon, des d’allà s’obren les seves portes cap al regne màgic. Desgraciadament, igual que em va passar amb la plataforma 9 i ¾, res no es va obrir XDD però les vistes per si soles mereixien l’aire que semblava que t’havia de llençar. Des d’allà es veu més verd que el que cap a la càmera, així que ens vam dedicar a fer el freaky (pregunteu-li al partenaire sobre la qüestió...).

Als peus de la muntanyeta hi havia les ruïnes de l’abadia de Glastonbury, abans la segona més important d’Anglaterra però gràcies a Enric VIII ara es un bonic pilotet de pedres... Aquí, la Clara i jo ens vam desfasar. Si el paisatge decadent però ple de flors ens va encantar, la tomba d’Artur ens va portar a la bogeria. Trobada a prop de l’església de l’abadia, la tomba del rei i Ginebra va ser re-enterrada amb tota la pompa per Eduard II i Elionor d’Aquitània, i els que ens coneguin ja saben com ens agrada Elionor!!! Pels altres, la foto freaky resant per la tornada (qual Jesucrist) del rei Artur els ho demostrarà XD

A més a més, l’abadia era perfecta per aprendre coses sobre monestirs a Anglaterra: la cuina, l’únic edifici que quedava dempeus, era una espècie de museu interactiu amb menjars, tints de fruites i plantes, l’horari dels monjos...i un parell de porcs (de plàstic) rostint-se a la llar de foc!! El pobre Dani va haver d’aguantar les nostres frikades, però bé, li vam encarregar les fotos per a què s’entretingués (i que pa eso están los novios, coño!).

En fi, un dia històricament perfecte!